Georg Philipp Telemann

(Magdeburg, Saxònia 1681 - Hamburg 1767)

​

Va nèixer un 14 de març, en el sí d’una una família de pastors protestants benestant; a deu anys havia après a tocar el violí, la flauta, la cítara i alguns instruments de teclat de manera completament autodidacta. Quan era encara un nen, va mostrar un gran interès per la música, les matemàtiques i l’astronomia. Pel que fa a la música, ell mateix es va encarregar d’aprendre a tocar per sí sol els instruments esmentats, i les matemàtiques i l’astronomia les va estudiar a la universitat, aprofitant la seva estada allà per, de passada, aprendre la majoria de llengües europees. Era com una esponja, tot el que l’interessava ho aprenia; i a més ho aprenia ràpidament. A la seva infància, a més, estudià algunes de les obres del seu mestre de música Benedikt Christiani i s’inicià en la composició amb algunes àries, motets i peces instrumentals. Quan tenia dotze anys s’embarcà en la composició de la seva primera òpera, Sigismundus. Llavors la seva mare, que volia que estudiés dret, li prohibí de continuar la seva formació musical i fou enviat a una Escola a Zellerfeld. Però el superintendent del centre, Caspar Calvoer, estimulà la seva vocació musical, l’animà a compondre i li feu classes de teoria musical. Amb la seva aprovació el jove Telemannn compaginà els estudis generals amb la formació autodidacta en composició. El 1697 abandonà Zellerfeld i ingressà al Gymnasium Andreanum a Hildesheim. Allí, a part de seguir els cursos, compongué música per a les representacions teatrals que es feien a l’escola. Durant aquest període a Hildesheim visità Hannover i Brunsvic, ciutats on entrà en contacte per primera vegada amb la música instrumental francesa i l’òpera italiana i estudià les obres d’A. Steffani, J. Rosenmüller, A. Corelli i A. Caldara, compositors que el maracaren.

 

Inicià els estudis de dret a la Universitat de Leipzig, tot i que dedicà més temps a la música que no pas a les classes. L’any següent va fundar un collegium musicum, començà a organitzar concerts i esdevingué director musical de l’Òpera de Leipzig, per a la qual, al cap del temps, arribà a escriure més de vint òperes. El 1704 fou nomenat organista de la Neue Kirche, que fins el 1710 fou l’església de la universitat. El 1705 ocupà el càrrec de mestre de capella a la cort de Sorau -ara Zary, Polònia-, per a la qual compongué cantates i divereses peces de música instrumental en estil francès i amb influències de la música popular polonesa. El 1708 es traslladà a Eisenach per treballar a la cort com a a Konzertmeister i des d’aquest càrrec escriví obertures, concerts i obres de cambra, a més de cantates i composicions per a ocasions especials. Més tard fou mestre de capella a la mateixa cort. Durant l’estada en aquesta ciutat és possible que conegués J.S. Bach -alguns anys després, el 1714, fou padrí d’un dels seus fills, Carl Philipp Emmanuel-. El 1709 Telemann tornà a Sorau i es casà amb Louise Eberlin, que morí de part al cap de dos anys. El 1712 es traslladà a Frankfurt per ocupar el càrrec de director musical i mestre de capella de la Barfüsserkirche. Per a aquesta església escriví almenys cinc cicles de cantates, cadascun dels quals abraçava l’any litúrgic. Tingué un paper protagonista en la vida musical de la ciutat, tot organitzant concerts públics cada setmana, per als quals compongué música orquestral, de cambra i oratoris. El 1714 es tornà a casar, aquesta vegada amb Maria Katharina Textor, amb la qual tingué deu fills. El 1719 visità Dresden, on tingué l’oportunitat d’escoltar algunes òperes d’A. Lotti i de dedicar un concert per a violí al compositor J.G. Pisendel, deixeble d’A. Vivaldi.

 

El 1721 es traslladà a Hamburg com a director musical de les cinc principals esglésies de la ciutat i com a kantor del Johanneum. Entre les seves múltiples obligacions al Johanneum hi havia la de compondre dues cantates per a cada diumenge, una passió anual, oratoris per a celebracions especials i música per a diversos actes civils. A més, en el seu temps lliure, dirigia el Collegium Musicum i componia per al teatre d’òpera. Dirigí l’Òpera d’Hamburg des del 1722 fins al seu tancament el 1738, tot programant les seves pròpies òperes i també les de G.F. Haendel i R. Keiser. Entre el 1725 i el 1740 publicà nombroses obres -en molts casos, fent-ne d’editor-, entre les quals destaquen un cicle complet de setanta-dues cantates sacres, així com diverses col·leccions d’una de les seves obres més conegudes, la Musique de table (1733). El 1737 viatjà a París, on la seva música fou molt aplaudida a la cort i al Concert Spirituel. A partir del 1740 dedicà bona part de la seva activitat a la teoria musical, i la seva producció baixà notablement. Posteriorment, però, el 1755, comença una nova fase en la seva tasca compositiva. Influït potser per l’exemple de G.F. Haendel, a qui havia conegut el 1701 i amb qui encara mantenia correspondència, tornà a compondre oratoris, prenent textos de poetes del moment. Algunes d’aquestes darreres creacions encara s’interpretaven a Hamburg dècades després de la mort del compositor.

​

Incansable defensor i entusiasta promotor de la música, Telemann assolí una sòlida reputació i del 1720 al 1760 fou la figura més representativa de la vida musical alemanya, tot superant en fama el mateix J.S. Bach. La seva música serví de model per a les composicions de joves músics com J.S. Fasch. Alguns teòrics musicals d’aquella època, com J. Mattheson i J.A. Scheibe, que en reberen la influència directa a Hamburg i altres el citaren en llurs treballs les regles d’estil musical exposades per Telemann en els seus tractats. Telemann fou un compositor prolífic que escriví en totes les formes i estils del seu temps. Compongué concerts en estil italià i suites en estil francès.

​

Dominà tots els gèneres de música de cambra i instrumental, com obertures, sonates, fugues i quartets. Demostrà la mateixa solvència compositiva en la música vocal, tot arribant a escriure un gran nombre de cantates, misses, oratoris, passions, motets i salms, així com diverses òperes, cantates profanes, serenates i cançons. La proxilitat de la seva producció ha fet que hagi estat qualificat de superficial i propens a seguir la moda imperant. Malgrat l’aparent senzillesa estructural i dels recursos estilísitics de la seva música, en ocasions presenta trets avançats a la seva època en diversos gèneres i pot considerar-se precursor de l’estil clàssic. La seva música sacra meresquè l’admiració dels prestigiosos teòrics J. Mattheson I J.A. Scheibe per la seva expressivitat i harmonia. Gràcies a la seva experiència en la composició d’òperes, Telemann desenvolupà una habilitat especial en l’art d’interpretar en termes musicals les paraules i el sentit dels textos poètics. Malgrat que el seu cicle de cantates Harmonischer Gottes-Dienst, oder Geistliche Cantaten zum allgemeinen Gebrauche (“Ofici Diví harmònic, o cantates religioses per a ús general”, 1725-26) requereix només una sola veu i un únic instrument melòdic i el baix continu corresponent, pot observar-se el gran mostrari de recursos expressius de gran dramatisme per a acompanyar paraules com “terror”, “infern”, “turment” i altres de similars. Contràriament, quan les paraules “gràcia”, “alegria” o “bondat” apareixen en les seves obres, el compositor utilitza llavors línies melòdiques fluides amb acompanyaments molt simples. En aquest sentit, es mostrava més directe i senzill que J.S. Bach. 

​

Les passions de Telemann són significatives del desenvolupament del gènere durant el segle XVIII. La seva Passió segons Sant Lluc (1728) marca un punt culminant en aquesta part de la seva producció musical, ja que significà un intent de distinció entre la passió litúrgica i la passió oratori. En el vessant operísitic, cal destacar-ne l’intermezzo Pimpione (1725), compost vuit anys abans que l’òpera La serva padrona, G.B. Pergolessi, i en el qual són presents molts elements de l’estil buffo. El seu gran èxit dramàtic fou l’òpera Der Geduldige Socrates (“El pacient Sòcrates”, 1721), que mostra caracterísitiques que posteriorment distinguiren l’opera buffa de l’opera seria. La música instrumental de Telemann destaca per la fluidesa i la frescor. Gran part de la seva producció de cambra i per a teclat denota trets de l’estil galant. Les línies melòdiques són simples, amb clares divisions periòdiques. L’estructura és transparent i l’acompanyament hi ocupa un paper secundari. 

​

A més de les seves obligacions inherents als càrrecs que exercí i les seves activitats com a compositor, editor i promotor musical, Telemann cultivà també la teoria musical. En aquest àmbit destaca el seu tractat Neues musikalisches System (“Nou sistema musical”, 1752).

​

Tenint en compte que va nèixer quatre anys abans que J.S. Bach i que moria quan J. Haydn entrava ja en el seu període de maduresa, i ja feia cinc anys que Gluck havia estrenat Orfeo ed Euridice i un de la presentació del singspiel mozartià Bastien und Bastienne, Telemann és una d’aquelles figures que naveguen entre dues èpoques, entre el barroc i el classicisme. Mostra d’això és la seva darrera obra coral acabada, Ino (1765), molt propera a l’estil de Gluck sense per això deixar de ser una composició netament barroca; si bé, com és força habitual en Telemann, l’anunci del més que incipient classicisme és ja una realitat. I és que si el jove Telemann era capaç d’absorbir tot, també era capaç de traduir musicalment tot allò que anava assumint al seu bagatge com a compositor, llegant a la posteritat un pràcticament inabastable catàleg d’obres que fan d’ell el més prolífic dels compositors de tot el segle XVIII i un dels més prolífics de tota la història, si no el que més. Telemann va tenir temps per a pràcticament tot, i fins i tot va arribar a escriure tres autobiografies (1718, 1729 i 1739).

​

​