Telemann i les passions a Hamburg

​

Les representacions de la Passió a Hamburg sota l’auspici del mestre de capella del Johanneum estan documentades des de 1609. 

​

Cap al 1690 van prendre una foma generalment acceptada: el text de l’Evangeli era cantat per un solista i entremesclat amb corals, reflexius recitatius, així com àries i cors. 

​

En termes musicals les passions van tenir una semblança amb l'estil teatral de l'òpera, en aquell període considerat com a modern.

​

Telemann va escriure una nova passió cada any, des de 1722, seguint l’ordre dels quatre Evangelis del Nou Testament. En elles el compositor va desenvolupar innovadors dispositius formals i musicals per a cada nou treball.

​

En total va composar 46 passions, 22 de les quals han sobreviscut. 

​

Cada treball era posat en escena en cada una de les cinc principals esglésies d’Hamburg, així com en vàries de les més petites, en molts casos dirigides pel mateix Telemann. El 1728, per exemple, es van representar un total de 15 passions, 13 de les quals van ser dirigides pel propi compositor: la Passió segon Sant Lluc d’aquell any es va repetir 9 vegades, més l’oratori Seliges Erwägen i la Passió de Brokes.

​

Benjamin Grant descriu tres periodes bàsics en la composició de passions de Telemann: 

​

El primer període comprèn les obres "primerenques", compostes entre 1722 i 1736. Aquestes passions inclouen l'abast complet de la narrativa (Vorbereitung i 5 acti). De les quinze obres que Telemann va compondre en aquest període, només quatre han sobreviscut: la de Sant Marc de 1723, Sant Lluc de 1728, Sant Mateu de 1730 i Sant Joan de 1733. És difícil discutir normes i excepcions durant aquest període quan només existeixen quatre d'aquestes quinze passions. Tot i així, basant-nos en el conjunt del repertori, podem identificar la de 1730 com la "norma" i la de 1728 de Sant Lluc com a excepció.

​

El segon grup comprèn les obres compostes entre 1737 i 1754. Aquests treballs utilitzen la narració reduïda (menys el Vorbereitung i l'actus sepulcrum). De les divuit Passions que Telemann va compondre durant aquest període, setze eren obres totalment originals, i dues eren paròdies: la de 1738 segons Sant Mateu era una paròdia de la de 1726, i la de 1749 segons St Joan és una paròdia de la de 1741. Vuit obres queden d'aquest període: la de 1737 segons Sant Joan, 1741 segons Sant Joan, 1744 segons Sant Lluc, 1745 segons Sant Joan, 1746 segons Sant Mateu, 1748 segons Sant Lluc, 1749 segons Sant Joan, i 1750 segons Sant Mateu. Destaquen entre aquestes la de Sant Joan de 1745 i Sant Lluc de 1748. Les obres dignes de comentar inclouen la present de 1744 segons Sant Lluc,  la de 1746 segons Sant Mateu, i les dues paròdies.

​

Durant el segon període, l'estructura narrativa de la Passió litúrgica va experimentar un canvi significatiu. Després de 1736, es va eliminar la narració de l'Últim Sopar i l'Enterrament de Jesucrist, deixant Getsemaní i Gòlgota (Calvari) com a llibrets narratius, les primeres ubicacions de la història de la Passió. La reducció de la narració va permetre l'expansió de les interpolacions poètiques (corals, àries, recitatius i cors). Sovint, aquestes seccions expandides contenien una meditatio sobre aspectes de l'Últim Sopar, l'Enterrament, i potser fins i tot al·lusions a la Resurrecció de Jesús, esdeveniments no explicats en la narrativa.

​

El tercer període comprèn les obres "tardanes", compostes entre 1755 i 1767. Dels tretze treballs que Telemann va compondre durant aquest període, onze es conserven, les úniques obres perdudes són la de Sant Lluc de 1756 i Sant Marc de 1763. Segons el percentatge d'obres supervivents, les últimes passions conviden més a un estudi detallat que permeti comparar els diversos treballs. Aquestes passions es van compondre per influx d’oratoris, caracteritzats per la seva evitació de la narrativa. Òbviament les Passions litúrgiques no podien acabar amb la narració, però l'impacte dels nous oratoris era, efectivament, fort. Aquestes passions solen incloure  exordium i conclusio, seqüències de coral (generalment basats en la mateixa melodia, sovint separats per un cor o una altra interpolació poètica), representació poètica d'esdeveniments, gran accompagnati, i narratio reprocessat en les últimes obres. 

​

​