La Passió com a forma musical

​

Des del punt de vista musical la passió és considerada un tipus d’oratori centrat exclusivament en els darrers dies de la vida de Crist, però des del punt de vista històric es tracta d’una manifestació els origens de la qual els trobem a l’Edat Mitjana: 

​

En la litúrgia cristiana medieval, la Passio Domini nostri Jesu Christi consisteix en entonar en llatí el passatges corresponents dels quatre evangelis durant la Setmana Santa. El sacerdot interpreta la part de Crist, el diaca la de l’evangelista (és a dir, el narrador), el subdiaca la dels demés personatges (Sant Pere, Judes, etc.) i els fidels congregats la de la “turba”, expressió llatina que designa en aquest context les intervencions conjuntes de diversos personatges (apòstols, sacerdots, multitud, etc.);

A partir del segle XV les melodies que acompanyen el text es van fent més complicades i la part de la turba passa a compondre’s en estil polifònic i a ser cantada per un cor;

Al segle XVI apareixen, com a conseqüència de la Reforma protestant, les primeres obres musicals en alemany sobre la Passió, com les compostes per Johann Walter sobre els evangelis de Sant Joan i Sant Mateu (1530).

​

Al segle XVII la utilització d’instruments musicals i l’audició de corals i àries sobre textos aliens a la Bíblia donen lloc a la denominada “passió-oratori”. Les tres passions compostes per Heinrich Schütz el 1665 i 1666 són les més destacades fins que Bach assoleix el cim d’aquest gènere amb la Passió segons Sant Mateu de 1727.

​

Al marge de l’oratori-passió luterà, en l’àmbit catòlic se segueixen composant obres sobre la Passió als segles XVII i XVIII, però amb els trets de l’oratori comú: àries, concertants i cors seguint un llibret. L’exemple més important és el text de Metastasio La passione di Gesù Cristo, al que posen música Caldara, Salieri, Paisiello i d’altres compositors de l’època.