La Passió de 1744

​

El 1721, a l'edat de quaranta anys, Telemann es va instal·lar a Hamburg, on va romandre fins a la seva mort el 1767. Una de les seves obligacions com a director musical de les cinc principals esglésies d'aquesta ciutat va ser compondre cada any la història de la Passió, en cicles de quatre anys i tractant cada un dels quatre evangelistes en sèries que després tornaven a començar de nou. Teleman va escriure una cinquentena de passions en tota la seva vida; d’aquestes, la majoria van veure la llum a Hamburg, on va residir 46 anys. D’aquí que aquest sigui el nombre de passions que va escriure a la ciutat. D’aquestes, en sobreviuen una vintena, cinc de les quals són passions segons Sant Lluc (1728, 1744, 1748, 1760 i 1764). 

​

L’autor del text, desconegut, va proporcionar a Telemann el llibret per aquesta passió basant-se en el text bíblic (Sant Lluc 22:39-23:48), però tot i ser-ne fidel, va aportar la seva pròpia poesia a totes les àries, així com al cor contemplatiu Ach, klage. 

​

Com que les dues passions supervivents de Bach -de la dècada de 1720- són les úniques que habitualment veiem representades avui en dia, es podria pensar en elles com a models als quals es pot comparar les passions de Telemann. Però les passions de Bach, grans obres mestres, provenen d'un món diferent. Tot i que els dos compositors eren contemporanis estrictament, l'estil musical de Telemann en aquesta peça és més "modern". El 1744, quan Telemann la componia, Bach no havia escrit passions des de feia gairebé dues dècades. Les idees de la Il·lustració eren conegudes a Alemanya, així com els escrits dels deistes anglesos, que qüestionaven molts dels aspectes sobrenaturals i miraculosos de la religió.  Per tant, tal vegada no sigui sorprenent que Telemann posés èmfasi en l’aspecte emocional i humà del drama. Aquí Jesús canta de forma dramàtica i plena de ràbia l’ària, quelcom gairebé inimaginable en una passió de Bach, i la lleugeresa i mundanalitat de les dues primeres àries de la soprano pot ser impactant per a qualsevol que esperi el to d'una passió de Bach. Els escenaris de Bach són més foscos que els de Telemann i interrompen la narrativa amb més freqüència amb corals i cors.

​

A diferència de Bach, Telemann també era compositor d'òpera. Va escriure nombroses òperes a Hamburg i fins i tot va dirigir la companyia d'òpera de la ciutat durant un temps. En quina mesura va influir això en la seva configuració del drama de la passió és una qüestió d'especulació, però sabem que ocasionalment, dones cantants de l'òpera es van incorporar com a solistes a les esglésies d'Hamburg en lloc de les tradicionals sopranos, i sabem que la música de la passió a vegades va anar més enllà de l'església per ser cantada en concerts seculars.

​

Part de la bellesa d'aquesta passió és la simplicitat i la franquesa de la seva música i la narració. Els corals de Telemann també són harmònicament més senzills que els de Bach, sens dubte, en part, un reflex del fet que la congregació participava cantant en els corals de les obres de Telemann, mentre que no en les de Bach. El mateix Telemann va remarcar que volia que els corals siguessin prou senzills perquè la congregació cantés, però va afegir que no els va voler limitar a simples "harmonies de timbales”.

​

Hi ha, per descomptat, moments profundament dramàtics, com la crida de la multitud per alliberar Barrabàs, el cor Ach, el klage o les paraules moribundes de Jesús a la creu. Es poden escoltar similituds en la forma en què Bach i Telemann van establir diversos esdeveniments clau en el drama, com el melisma cromàtic quan Pere plora amb amargor, però aquests no són tant la influència d'un compositor en l'altre, ja que són materials comuns utilitzats per molts compositors.

​

De les cinc passions supervivents de Telemann segons l'Evangeli de Sant Lluc, aquesta primera edició de la Passió de 1744, a més de per les àries expressives, destaca sobretot pels seus cors dramàtics. A diferència d'altres passions, Telemann utilitza només tres corals aquí: al principi, durant l'escena de la muntanya de les Oliveres i com a conclusió. 

​

La primera publicació de la Passió segons Sant Lluc de 1744 es basa en una còpia contemporània de la Mecklenburgische Landesbibliothek Schwerin amb la signatura 5377/1. El títol a la portada de la part de l'òrgan diu: “Orgel/eine Passions Musik/a/9 Voci/1 Oboe/3 Violini/Viole/&2 Bassi“. En ella no es pot determinar el lletrista, anònim; fins i tot al text, perdut en la guerra -anteriorment en possessió de la Biblioteca Estatal i Unversitària d’Hamburg- no hi figurava el seu nom.

​

La Passió segons Sant Lluc de 1744 va ser estrenada i interpretada a les cinc esglésies principals d’Hamburg, el 16 de febrer a Sant Pere, el 23 de febrer a Sant Nicolau, el 8 de març a Sta. Caterina, el 15 de març a Sant Jaume i el 22 de març a Sant Miquel.

​

​

​